Però la gesta dels Pou va ser un vist i no vist. Dues setmanes més tard, uns gamberros van rebentar tot el traçat eliminant les assegurances de la via, que va quedar completament impracticable. Una canallada inconcebible que, lamentablement, no és la primera vegada que es produeix a Montserrat.
Assegurances destrossades
De fet, el massís fa anys, últimament amb més virulència, que pateix el gamberrisme d'un grup conegut com els talibans, escaladors, alguns ja veterans, que es dediquen a rebentar vies fent malbé les assegurances, i posen en perill la vida de molts muntanyencs.
Per això, David Tarragó es penja solitàriament d'una corda a més de 200 metres d'altura. Fa dies que ha començat a treballar en el reequipament de les assegurances de la seva via. «La Tarragó no és l'única que ha sigut destrossada. Hi ha moltes altres vies a Montserrat que han sigut desequipades per aquest grup de radicals que volen tornar al passat i que consideren que la muntanya està excessivament explotada, i que l'única manera que tenen de frenar aquesta massificació és eliminant vies. Sense vies no hi ha escaladors», explica amb vehemència Tarragó, preocupat pel perill que suposa que desapareguin les assegurances. «Si una persona es posa a la paret amb una ressenya a la mà que diu que a tal altura hi ha un ancoratge, però a l'arribar-hi no hi ha res, això li pot suposar la mort».
Lamentablement, l'acció d'aquests gamberros, que actuen als voltants de Sant Benet, ja ha propiciat la pèrdua de, almenys, una vida. L'octubre del 2012, Lluís Baciero, llavors responsable d'escalada del Patronat de Montserrat, organisme que regula el massís, va morir a la Miranda de Sant Joan, a la zona de les Gorres, al patir una caiguda mentre reposava uns ancoratges que havien estat robats. El cas encara està en mans dels Mossos d'Esquadra, que segueixen amb la investigació. «Era amic del Lluís i la seva mort em va deixar molt tocat. Des d'aleshores tinc una gran ràbia al cos. A la muntanya sempre hi ha accidents, ho sabem, però quan es mata algú per quatre talibans que treuen les assegurances, això et dol a les entranyes. Des d'aleshores, el meu objectiu no és altre que desemmascarar aquests tipus que es dediquen a rebentar vies i posen en perill la vida de molta gent», diu Tarragó, que lamenta que un lloc únic com Montserrat, temple mundial de l'escalada amb unes 6.000 vies, es vegi afectat per aquests gamberros, que, segons el mateix escalador, «ja han propiciat quatre morts més», i afegeix amb indignació que hi ha gent que fa apologia dels desequipaments en webs i blogs.
«El que passa no té cap explicació i es pot considerar com un atemptat», afirma indignat Antonio García Picazo, considerat un mestre de l'escalada, que explica que l'acció d'aquests individus afecta fins i tot les zones de debutants. «Un dia, fent el descens de la Gorra Frígia, vaig veure una dona que baixava amb dos nens amb molta dificultat perquè havien tret les cadenes fixes que al seu dia van col·locar els bombers, uns agafadors que feia 20 anys que eren allà. És vergonyós. No vull entrar en aquesta guerra, però si puc ajudar perquè aquests tios els posin a la presó, faré el que sigui. Tinc una filla i no vull que es mati escalant perquè algú s'ha carregat les assegurances», sentencia Picazo, que lamenta que aquí la justícia no faci res. «Si estiguéssim a França, a Suïssa o als Estats Units, aquests individus ja estarien entre reixes».
Els pirates dels 80
«Això del desequipament no és res nou, ja passava als 80, quan hi havia un grup que es feia dir Els Pirates, que en alguns casos treien el material d'unes vies per muntar-ne altres», explica Sergi Sabaté, gerent del Centre Excursionista de Catalunya i escalador. No obstant, admet que ara la cosa ha degenerat. «El que passa és un acte de vandalisme que no té cap sentit. És que fins i tot s'ha arribat a destrossar una zona per a debutants on els nens aprenien a escalar».
I, en la línia d'altres col·legues, lamenta que aquí la normativa sigui tan laxa amb aquests vàndals. «A les Dolomites (Itàlia), per exemple, a ningú se li acudeix treure ancoratges o desequipar una via ferrada, és una cosa inimaginable. Aquí hi ha un buit legal», afegeix Sabaté, que també reclama mà dura de la justícia.
El gamberrisme d'aquest grupuscle no obeeix només a les ganes de molestar per molestar. Alguns escaladors, que no volen revelar la seva identitat («ens coneixem tots», afirma un temorós), expliquen que també hi ha una guerra de personalismes i la voluntat d'afegir un grau més alt de dificultat en moltes vies considerades ja complicades. D'aquí ve l'afany per exterminar els ancoratges, que xoca directament amb la filosofia que pretenen imposar altres, situada del tot al costat oposat: amb el trepant a la mà, posar una assegurança a cada metre. Un sacrilegi per a molts.
«Hi ha d'haver vies per a debutants, veterans i covards, no ens hem d'oblidar mai d'aquests últims», explica jocós Jorge Pazos, president del Club d'Escalada Montserratus. «Però hi ha puristes que estan en contra de les vies de màxima seguretat i prefereixen treure assegurances», afegeix aquest escalador, que denuncia que alguna vegada ha estat «rebut a pedrades» per part d'aquest col·lectiu i se li encongeix l'ànima al recordar l'últim contratemps que va passar amb un amic, quan es van trobar que les assegurances no eren on havien de ser. «Ens vam posar a la Trencabarrals i vam trobar les dues primeres assegurances. Algú em va dir que l'havien rebentat, però vaig pensar que es devia haver equivocat. Però la tercera assegurança ja no la vam trobar. El meu amic va seguir pujant pensant que els de dalt no els devien haver tocat, però no hi eren. A l'intentar tornar, es va fer un embolic i, amb 100 metres per sota, va estar a punt de matar-se. És la segona vegada en la meva vida que vaig baixar plorant d'una via perquè el meu company es va jugar la vida per culpa d'uns talibans», s'emociona Pazos.
«Odi entre escaladors»
Xavier Aparicio, gerent del Patronat de la Muntanya de Montserrat, lamenta aquesta situació, que atribueix a «l'odi entre escaladors» de diferents èpoques i amb diferents maneres d'entendre aquest esport. Considera que el massís té un problema de massificació de vies. «N'hi ha unes 6.000 i moltes estan separades per només un metre», explica Aparicio, que apel·la al diàleg i al consens amb la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya per «trobar la millor manera de reequipar les vies afectades». En aquest sentit, recorda que els acords firmats el 2008 per regular l'escalada es van estar negociant durant tres anys. «És molt difícil acontentar a tothom, però crec que hem traçat i consensuat unes bases mínimes pel que fa a normes d'escalada i respecte de la fauna de la muntanya, que, en general, la gent accepta i respecta. Encara que és inevitable que sempre hi hagi algú que se les salti».
Des de l'1 de gener, l'organisme ha establert una moratòria de dos anys que impedeix obrir o reequipar vies, encara que en casos molt concrets es donaran permisos específics per fer-ho. L'entitat vol establir un cens de vies, històriques i més actuals, per tenir una fotografia precisa de la muntanya.
El grupuscle de talibans és una altra cosa. «Sabem on són, per on es mouen, i som conscients que és un problema greu per a Montserrat. El volem solucionar». Els forestals i un nou cos de muntanya dels Mossos d'Esquadra ja han redoblat les feines de vigilància i sanció (les multes poden arribar als 600 euros). El repte, aconseguir que Montserrat deixi de ser la muntanya de la discòrdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada